MANIFEST

ALBERT MARÍN
Secretari General

        Cada primer diumenge d'Octubre, els nacionalistes valencians se reuniem en un lloc tan emblemàtic per a la nostra història com l'ermitori de San Jordi, al Puig, on Jaume I va vetlar armes abans d'entrar a València, en la celebració d'una antiga tradició que fou conservada viva per ENV durant molts anys. Esta reunió era el punt d'encontre de molta gent unida per l'estima a la patria, a pocs dies de la celebració del nostre Dia Nacional. Per diversos motius, en els últims temps no s'havia pogut celebrar, pero, afortunadament, enguany hem recuperat esta tradició que, esperem, ya no tinga més pauses en el futur.

        Pero l'alegria de la tradició recuperada no pot amagar l'amargura d'unes circunstàncies gens propícies per al nostre moviment.

        Per primera vegada en el periode democràtic, en el nostre parlament no hi ha cap representant que s'autodenomine "nacionaliste" i, segons totes les expectatives, tampoc hi haurà cap al parlament espanyol la pròxima legislatura.

        A hores d'ara, possiblement molts som els que dubtem que alguna vegada haja hagut realment algún nacionaliste valencià ad estos parlaments; però, tant si es pensa que no ha hagut mai cap, com si es pensa el contrari, la realitat és que en estos moments, inclús de manera "oficial", no hi ha.

        Als nacionalistes valencians ens ha de caure la cara de vergonya de vore la image de "regió" que estem donant al món tenint un parlament on no hi ha ni tan sols un "regionaliste"; un parlament nacionalment monocolor i molt lluny, per supost, de la composició que hauria de tindre en una nacionalitat històrica com la nostra. Esta situació no podem per menys que qualificar-la de desastrosa, i un complet fracás de les estratègies tibies, de consens i moltes voltes d'autèntic colaboracionisme dutes a terme pels nacionalistes, per nosatres.

        Perque la responsabilitat d'este fracàs no tenim que buscar-la molt lluny; la tenim nosatres mateixos: els veritables nacionalistes valencians que, durant molts anys, hem deixat que qualsevol se diguera nacionaliste; que el ser "valencianiste" costara tan poc com posar una senyereta de plàstic al balcó durant les festes.

        La política del "tots són amics", o, al menys tot aquell que no es diguera català, eixercida durant tant de temps, ens ha dut a confiar càrrecs de responsabilitat i de representativitat a gent que no es mereixia el qualificatiu de "valencià". I és que, a la fi, la realitat ens ha demostrat que tot aquell que no creu, de veritat, en la Nació Valenciana, en la seua existència passada, en el seu present i en la seua possibilitat futura, més tard o més d'prompte, serà comprat per l'espanyolisme o el catalanisme, segons qui pague més.

        El nacionalisme valencià no admitix ya miges tintes.

        No es pot defendre la nacionalitat valenciana sense negar la nacionalitat espanyola.

        No es pot defendre la nacionalitat valenciana sense admetre la necesitat de modificar la constitució.

        No es pot defendre la nacionalitat valenciana sense aspirar a la construcció de la Europa de les Nacions, on Valencia siga membre de ple dret, sense filtros ni veus interposades.

        No podem seguir considerant amics a aquells que baix la pell del valencianisme, no aspiren a més que a que ens deixen baixar la Senyera cada 9 d'Octubre per a fer-li una missa.

        No podem seguir considerant amics ad aquells que prostituixen la nostra ensenya nacional any darrere any, pujant-la i baixant-la del balcó de l'Ajuntament de València en els acords de l'himne espanyol, ni als que ofeguen en aplaudiments qualsevol intent de xiular estes notes.

        No podem seguir considerant amics als que cada any duen la nostra Senyera a que done gràcies al cel per no sabem exactament qué, mentres cada vegada està més qüestionada, mentres tots els dies sentim com se li acusa encara de "feixista", mentres tots els anys tenim que soportar el vore com la cremen en multitut de manifestacions dins i fora de la Nació; i tot aixó sense que cap d'ells meneje un dit per evitar-ho.

        No podem seguir considerant amics ad aquells que es contenten en que ens deixen administrar els diners que "graciosament" ens transferixen des de l'Estat.

        No podem seguir considerant amics ad aquells que simplement pretenen que ens deixen utilisar el valencià en casa, entre els amics o per als acudits un tant atrevits, pero sense dignificar-la, sense posar-la en peu d'igualtat front al castellà.

        Ni podem seguir considerant amics ad aquells que no s'atrevisen a posarli nom, ni gramàtica ni ortografia ad eixa llengua a la que tant diuen estimar.

        I no sols aixó, sino que, damunt, treballen en contra de que els valencians pugam conseguir més; puguam ni tan sols reclamar alló a lo que, com a nacionalitat històrica que som, tenim dret:

        A fer del 9 d'Octubre un veritable Dia Nacional, conmemoratiu, sí, però reivindicatiu dels nostres drets nacionals davant la resta del mon.

        A recaudar i administrar la totalitat dels imposts dels valencians, pagant si cal a la resta de les nacions els servicis que puguen prestar-nos, i a ser solidaris en aquells que decidam ser-ho, i no en els que Madrid decidisca per "l'interés general".

        A parlar, escriure i nomenar la nostra llengua com nosatres decidam, sense imposicions forànees "economicistes" ni falsament "científiques".

        A no estar continuament mendigant unes infraestructures vitals per al nostre desenroll, que se les mereixem des de molts anys arrere i que ya hem pagat de sobra quan venen a "concedir-les";

        A esperar que les infraestructures que es construixen en la nostra Nació contribuixquen a la vertebració del nostre territori, i no simplement a unir-nos, cada vegada més, en la capital de l'imperi, separant les comarques valencianes entre elles i fent-les rivals.

        A tindre veu i vot en el concert internacional.

        A ser, en una paraula, amos del nostre propi destí.

        Quan els nacionalistes valencians hàgem aprés a discernir entre els que treballen per València i els que, possiblement en els mateixos trages exteriors, ho fan per ad ells mateixos o, pijor encara, per Espanya o per Catalunya, haurem donat un important pas endavant en la construcció de la Nació. Llavors, sabrem que podrem confiar uns en els atres, que l'abast del poder per qualsevol de nosatres servirà al fi comú i no als privatius; i donarem a la societat una image d'unitat i de solidea en la pròpia idea que, de segur, donarà els fruits en les generacions pròximes.

Vixca València Lliure.


Tornar a la Portada