Durant l’última setmana de gener, com tots sabem perquè el resó mediàtic fon enorme, assistírem a la celebració en Madrid del I Congrés Internacional de Víctimes del Terrorisme, presidit pel mateix Príncep d’Astúries.

   Des del punt de vista de la societat de a peu, el terrorisme, definit com la utilització del terror per a la consecució de fins polítics, es deplorable, i, per tant les seues víctimes mereixedores de tota l’atenció i cures. Fins ací res que objectar. Es quan l’anàlisi del fenomen terrorista en el segle XXI es limita ad açò, quan ad alguns comença a no sonar-nos be i comencem a sentir, fins i tot, por.

   I és que, quan reflexionem que són els ESTATS que la patixen, i no els CIUTADANS, aquells que definixen que és i que no és terrorisme, este congrés sona a manipulació. Per que hem vist per totes les TV l’assistència de víctimes israelites, però no hem vist cap palestí; els “assassinats selectius” de Sharon han degut ser considerats “defensa pròpia” pels organitzadors. També hem vist nord-americans, però cap afganés, ni irakià, ni molt menys cap víctima de Pinochet, que, recolzat pels USA, sembrà el terror en la societat chilena dels 70. També suposem hi haurien russos, però no txexenos; norsd-irlandesos protestants, però no catòlics; i, per suposat, víctimes d’eta, però no del gal.

   Estem en l’era de la globalització i, per tant, tot ha de ser mesurat de la mateixa manera, el d’eta, el del grapo, el de las farc, el del fonamentalisme islàmic, el palestí el txexé, ... tot és igual, no importen les seues finalitats, ni el seu origen, ni qui l’alimenta; però tenen un denominador comú, tots s’enfronten a un ESTAT-NACIÓ i, per tant les accions d’este són “defensa pròpia”, no dels seus ciutadans, si no de l’Estat mateixa.

   El president d’este congrés ho va dir clarament: les víctimes són peça clau en la lluita contra el terrorisme, i ho son perquè pel mig del seu dolor s’alimenten dos dels instints més primaris de ser humà, el de la por i el de la venjança, i amb ells es justifica qualsevol acció per vèncer-los. Ya no hi ha lloc per a cap mena de diàleg, de negociació, ni d’acord; no més cap l’anihilament complet de l’enemic i, de pas, de qualsevol idea que ells defensen, encara que altres la defensen també per mitjos pacífics. I és ací quan la societat hauria de sentir por també pels contraterroristes. No més hi ha que sentir, com no, a Mayor Oreja en TV quan va comparar el terror d’eta en el terror del Pla Ibarretxe. La manipulació, el “terrorisme intelectual”, està servit.

 Albert Marín i Sanchis